Aquesta setmana, m’agradaria donar les gràcies des del cor al projecte Kuentalibros pels ànims que ens han mostrat a totes les companyes d’Educació Infantil. Després d’haver penjat els nostres treballs en aquesta pàgina.
A continuació us deix l’enllaç dels nostres treballs.
Per qui no el conegui, es tracta d’una pàgina a on anima a llegir a tots els participants: tant sigui petits, adults o gent major.
El millor que pots fer des de que els nens són petits és fomentar la lectura. Molts sabreu que els nens solen imitar les conductes de les persones dels qui l’envolten.
El vídeo demostra que quan llegim un llibre “los lectores no somos los mismos”. Vol dir que llegint aprenem, i coneixem nous punts de vista que d’una altra forma no l’ haguéssim pogut conèixer.
No hi ha res més meravellós que poder veure el somriure o les paraules emotives d’un nen al que un llibre l’ha provocat un sentiment molt profund, inexplicable, senzillament únic.
Aquesta felicitat és la que realment sento després d’aquestes cinc setmanes, en les que junt amb les meves companyes, hem experimentat un mont d’emocions.
Per començar una nova porta que és el bloc, a través del qual estic gaudint i sobretot aprenent a poder expressar la meva opinió. Cosa que per a mi és molt important. poc temps després varem realitzar un vídeo (el qual està en el meu portafoli ).Al veure la feina que havíem fet em va aportar una felicitat gegantina, al mateix temps, que m’adonava del significat de progrés:era qüestió de dedicar-li temps.
A la setmana següent, vaig penjar el meu treball del llibre Va de mestres. Va ser a partir d’aquesta publicació que tot va tenir més sentit per a mi, tenir tantes eines i veure que la gent s’alegra veient el teu bon resultat és molt commovedor per a qualsevol persona.
Sobretot a Kuentalibros.
També haig de donar el meu agraïment, per la feina duta a terme per la meva professora Gemma Tur Ferrer, per donar-nos l’oportunitat de poder gaudir de l’experiència de sentir-se especial, després de realitzar una gran feina.
Per aquest motiu, és important no deixar mai de lluitar, de donar-se per vençut tal i com diu Luis Fonsi en la seva cançó.
Al final tot té la seva recompensa. Saps valorar l’esforç que has tingut que fer peraconseguir l’objectiu que et marques. A mesura que vas millorant, et poses metes més altes.
“Lluitar, no val diners, però si que porta moltes alegries”.
La següent imatge il·lustra, la felicitat de tenir algú a qui agafar-se, i tenir com a guia.
Al llarg d’aquestes quatre setmanes, he comentat que l’aprenentatge que realitzem ha de ser integral i per a tota la vida.
Per aquest motiu m’agradaria inculcar-li tot que molts de valors van agafats de la mà.
En l’educació tot té relació si més no: pensem en un exemple. Té l’economia, la política a veure amb l’educació?. La resposta és afirmativa, ja que per a assolir els coneixements que l’han dut a ser director del fons monetari internacional o president del govern, ha tingut que haver mans d’ajuda per part dels mestres cap aquestes persones i les que pel motiu que sigui. Hauríem de donar-li a tots els presents i futurs una oportunitat. No crieu? Tenim dret a equivocar-nos, a bategar amb la mateixa pedra una vegada i una altra. Canvia això alguna cosa?
Si que canvia, ja que cada ferida que ens donem, sabem que ha valgut la pena passar per aquest camí. El camí pot ser més llarg o més curt però, el que té sempre és una sortida (cap a una nova perspectiva, forma de veure la vida).
Us preguntareu segurament, que per què he començat d’aquesta manera? Doncs, a continuació teniu la resposta.
A nosaltres, quan anàvem a escola no ens ensenyaven per què succeint els fenòmens, sinó tot el contrari, ens deien el que deia el llibre. Ha estat això una bona solució? Possiblement si o possiblement no. Depenent del punt de vista de cadascú.
He volgut relacionar tots els àmbits de la vida amb l’educació perquè penso que tot és una concatenació. Però per a millorar un dels aspectes més importants de l’educació és necessari fer partícip d’altres branques com les noves tecnologies.
“Los políticos no tienen ni idea de Educación, porque no están en las aulas.
La sociedad no entiende a los chicos, nos los dejan en las aulas.
Critican nuestro trabajo porque no viven la dureza de las aulas.”.
Si ho pensem té molta raó, ja que no es sap lo que és, ser educador fins que et trobes en aquesta situació. Això t’ajuda a veure el món des d’una perspectiva diferent.
Per continuar, el que tenim que tenir molt clar, és que tot el que nen aprengui, ho agrairà en un futur no molt llunyà. Vet aquí una frase que m’ha encantat :
“Dime algo y lo olvidaré, enséñame algo y lo recordaré, pero hazme participe de algo y entonces si que aprenderé”
Em resulta una frase molt propera, ja que em sent molt identificada. Quan el mestre parlava d’algun tema que no m’interessa, no prestava atenció al que deia, (per tant, “dime algo y lo olvidaré”) . si a través de diverses activitats:sortir al camp, anar a veure un museu, m’origines la curiositat, doncs “ enséñame algo y lo recordaré”. I per últim, si m’ajudes amb els meus problemes,donant-me una resposta clara i convincent, m’hauràs creat una visió molt positiva del món en què visc. Que, pot o no, vincular-me en el futur.
Ara que ja he parlat, sobre l’aprenentatge, aprofundiré una miqueta més amb aquest tema. Ja que considero que un bona base és molt important per al futur del nen.
Si fins a les hores, he parlat de com era l’escola industrialitzada i com ara hauria que ser més constructivista. Per aquest motiu,m’ha agradat com Discentia, a través d’aquestes dues frases ha pogut definir a l’actual Espanya en l’educació.
¿Cómo es posible que algunos de ellos, docentes también, amparándose en legislaciones y decretos, presionen y amedrenten hoy a maestros y maestras, y al resto del profesorado, sin obtener una mejora palpable de la labor educativa?- Discentia
"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo."
Ell, deixa clar que tot comença amb un canvi, és més el necessitem quan abans millor.
A continuació us deixo una imatge, que reflexa la vida, l'escola.
La vida és tan essencial com l'ensenyança: quan abans es doni lloc l'ensenyança millor per a l'alumne
D’aquí ens du a la qüestió de que tenim que fer per millor la situació i per tant com aprenem per arribar a la conclusió que no necessitem evolucionar?
Doncs, per no caure en les trampes del model nostàlgic:el qual pensava que tota acció duta a terme temps anterior que va fracassar, si s’intentés realitzar ara tornaria a d’arrumbar-se.
Per aquest motiu, vull utilitzar el llibre de Laia Arnau i Antoni Zabala: 11 ideas clave: cómo aprender y enseñar competencias. Que per la seva senzillesa i temàtica resulta molt amè de llegir.
Tot comença per les bases: el coneixement té que partir d’unes competències bàsiques. Podríem anomenar-les principis pedagògic.
aquests principis, no són adquirits pels nens tots de manera igualitària, és a dir tenim diferents ritmes d’aprenentatge. El que ens du a la reflexió de Santos Guerra: “Un camello es un camello. Un dromedario es un dromedario. Una gallina es una gallina. Un águila es un águila.”
Aquest tipus d’aprenentatge, el qualifiquen com significatiu, ja tots hem de ser considerats iguals, en quant a coneixement referent.
Per això podem partir, que tot alumne parteix d’una base inicial. Que cada alumne té més endavant o endarrerida que un altre Aquesta, gràcies a l’escola es fomentarà i anirà millorant, perfeccionant-se. Això, permet remetre com el llibre de text, ja que tots els nens tenen un diferent nivell, per què el llibre, suposa que el nen ha d’haver assolit aquelles competències durant aquella etapa? És realment ell, el que ho decideix, o és el currículum del curs? També podríem criticar-lo des de un altre punt de vista: des de la memorització. Aquest només serveix per a comprendre paraula per paraula el que diu. Acaba sent útil per al nen?
Està clar que la resposta és negativa, ja que s’està endarrerint la seva formació, no ajudant-lo a desenvolupar les seves pròpies qualitats.
Vol dir que el nen, pot haver après, però de manera “superficial” tal i com fa referència
Continuem, ara ja si en el segon principi pedagògic.
Tal i com havia esmentat en l’entrada anterior, tots els dies aprenem noves coses. Per aquest motiu, és necessari relacionar entre els coneixements previs (és a dir el que nen sap, sigui el seu nivell més alt o més baix) i el nou aprenentatge. Si cada dia aprenem nous aprenentatges, cada dia anem reforçant els esquemes que prèviament hem assolit. Aquestos que anem a assolir, poder ser diverses. Des de una opinió, una visió (el que veiem en el nostre entorn quotidià) fins a una explicació, donada per una mestra o un amic.
Si realment, aprenem amb tots aquests mètodes, per què només utilitzem una sola font i no la diversifiquem?
O bé per què no sabem, com s’utilitza o bé per què no les coneixem.
Possiblement, sigui la segona.
D’aquí la necessitat d’adquirir nous continguts, també adquiribles amb el joc o els exercicis (amb moderació). Una de les intel·ligències més conegudes, són les múltiples. No sabeu què són? A continuació us explico de que tracta.
És un terme utilitzat per Edgard Gardner l’any 1993, designat a la intel·ligència: la qual no és innata, ja que cada individu té una destresa i habilitats. Es considera que són sis:la lingüística, la lògica-matemàtica, la física, l’ espacial, la musical, l’ interpersonal y per últim l’ intrapersonal. Cada individu, desenvolupa millor un tipus d’intel·ligència o unes altres. A mi per exemple: dibuixar no és el punt fort. Quin és/són el/s vostres punts dèbils? Ninguna persona, seria capaç d’explicar tot el temari d’una ciència, un tema... és a dir que sempre estem oberts a noves experiències, perfeccionant-se amb ajuda tant individual com en grup. Què vull dir amb això? Em refereix que tota persona, gràcies a la zona de desenvolupament propè: terme utilitzat per Vygotsky el qual defèn que la distancia entre el que jo sé (és a dir el punt de partida) i el que he après ( de manera autònoma, més característic de l’escola constructivista), es troba l’aprenentatge amb ajuda. Està bé, que es vulgui fomentar al nen. Hi ha moltes formes: una de les més comuns és no deixar al nen que utilitzi la imaginació. Seguint un model o patró guiat. S’està aconseguint que el nen en un futur, no tingui il·lusió per aprendre. D’aquest aspecte tant important,tracta el següent punt: la disposició de l’aprenentatge. Si els continguts volen ser significatius, hauran d’intervenir factors com l’equilibri, la percepció d’un mateix., tant sigui de manera emocional, és a dir es motivi de manera intrínseca (profunda, ja que prové de l’interior) o pot ser extrínseca (superficial, i aprendre per obtenir un resultat). Personalment, estic a favor de l’equilibri entre les dos, ja que un sobrepès entre un dels dos pot generals conseqüències dolentes pel nen. Tot aprenentatge a més de ser significatiu, tenir relació entre els coneixements previs i el nou aprenentatge, saber que el nen parteix d’una base (la qual no es pot forçar) i la bona disposició cap a noves experiències, és important que es El nen està acostumat, a seguir un patró, un model, tant pugui ser el de la mare, pare, mestre que el motivi. Això l’ajuda a tenir una millor expectativa de futur, ja que són aquests els que poden ajudar-li a tenir, per començar una autoestima alta ( és a dir valoració d’un mateix) i autoconcepte ( com et veus) a vegades aquests termes resulten ser un embolic per molts de nosaltres. Per a saber si l’aprenentatge és correcte, i el que ho realitza és el nen: podríem parlar de dos termes. Activitat mental i conflicte cognitiu, reflexió sobre el propi aprenentatge. El nen és el protagonista del seu propi aprenentatge, per aquest motiu, aquest tindria que ser actiu, és a dir es capaç de treure el millor de si, amb les intel·ligències múltiples que anteriorment, havia parlat. Però no tot són floretes, tal i com diu el refrany, sinó que per a aprendre sorgeixen dubtes. Aquestes t’ajuden a saber les mancances i ajudant-te a millorar. Zabala diu:” las habilidades para aprender a aprender que son estrategias cognitivas nucleares de cualquier actuación competente: planificar, identificar, aplicar, controlar, evaluar y transferir”. (metacognició) Tot nen, necessita desenvolupar les seves qualitats, uns seran més a través del dibuix, mentre que altres gaudirà llegint. Però el que si que hi ha que respectar són les persones tal i son.
Cadascú és el guia de la seva vida, segueix el teu propi camí. Tal i com reflexa, el vídeo del meu bloc.
Per a resumir , tot el contingut. Us deixo la següent imatge: il·lustra que la continuació del saber és infinit, mai s'esgota. És a dir, que tot parteix d'un inici que (fent referència a l' imatge) seria l'entrada a l'aigua, tot continua, tot fluctua a través de les onades, ( simbolitzen les dificultats) però gràcies a l'estabilitat (de què sabem nedar) aconseguim submergir-nos dins d'aquest món.
Aquesta setmana, hem estat comentant aspectes important per a l’educació constructivista (tal i com vaig dir a l’anterior entrada: és l’actual, basant-se en la formació integral de la persona) com puguin ser els reptes de l’educació o la funció del mestre. Així també, dedicaré unes línies a notícies de l’actualitat, opinant sobre el tema qüestionat.
Com en aquesta setmana hem estat parlant a classe sobre els reptes de l’educació, m’agradaria comentar un projecte que es du a terme en la que totes les persones poden escriure. Opinant sobre l’idea que tenen sobre educació. http://purposedes.org/category/blog/500-palabras/
Per començar, m’agradaria destacar l’opinió de Marià Santos Canos que ha estat una de les que ha publicat la seva reflexió.
“En algún momento cruzaremos nuestras miradas con la de nuestros alumnos y si no somos capaces de reconocer en ellas a nosotros mismos como el niño que fuimos o a nuestros propios hijos, entonces no habrá duda, porque inmediatamente sabremos que esa no era la escuela que teníamos el propósito de construir.”
Estic totalment d’acord amb Canos, perquè la funció d’un mestre no pot ser mai anar a l’escola “ per passar el temps”sinó que ha de ser tot el contrari. Estar allí per aprendre tots, ja que tal i com afirma un dit popular “cada dia aprenem coses noves.”
L’escola actual, té com a finalitat aconseguir diversos reptes que ara us esmentaré:
El primer repte i un dels més importants: és la professionalització i formació del professorat, en la que implica recuperar el control de l’educació tal i com deia Francesc Imbernon. Recuperar el control, implica canviar: tant el model d’ensenyança com el del docent.
Per això parlaré del model de docent que no tendria que existir però que lamentablement segueix en l’actualitat. La següent llista és elaborada segons Jaume Carbonell. Segur que podreu associar algun d’aquests tipus amb mestres vostres. Ho classifica en cinc : el model funcionari o absentista, el model especialista, ( s’encarrega únicament d’una matèria, essent incapaç de donar una altra. Un llibre que parla sobre aquest tipus de mestre és Va de mestres. Prompte penjaré el treball que us vaig parlar l’entrada anterior), model autista ( té com a únic referent el llibre de text, és el punt de partida i el d’arribada), model nostàlgic ( és el docent que enyora els temps passats. Ho defineix també Santos Guerra en l’entrada d’aquesta setmana:http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/2011/10/22/la-fagocitosis-del-innovador/“Eso ya lo intentamos el año pasado y no valió para nada. Bueno, peor que eso, desencadenó un conflicto tremendo. Mejor no hacer nada”, i el model basat en la queixa permanent, dóna la culpa a l’Administració dels problemes que es plantegin sense incluir-se en la possible causa.
L’aprenentatge al llarg de la vidaés un repte necessari tant per als nens com per el mestre. EL seu objectiu és formar persones amb responsabilitat i que té com a finalitat ser autònom. Per això, tal i com Jacques Delors esmenta: per dur-se a terme un canvi en l’educació és necessari millorar entre altres aspectes les condicions de treball del personal docent.
Parlant de l’escola i el personal docent podem destacar un nou repte: la qualitat des de el punt de vista de les lleis. Segur que ara esteu pensant: les lleis, un repte? Doncs si, és una de les feines que haurà que millorar, i molt són les referides a l’educació. Està clar, que des de la primera llei, s’ha avançat cap a millor,però sempre se’n poden afegir de noves, quedant així més respectuosa i de millor qualitat.
En total hi hagué cinc lleis: Moyano, LGE, LOGSE, LOCE, i LOE.(vigent). Amb les lleis es pretenia arribar a la quantitat i a la qualitat (objectiu pendent).
La primera sorgida l’any 1857. va ser la Moyano. Es caracteritza per l’escola escolaritat.
La LGE (1970), aparegué després de la dictadura franquista, portà noves millores per primera vegada: s’aconseguí un 100% d’ escolaritzats, a més també s’augmenta l’edat de Aquesta era molt selectiva (ja que el nivell d’aprovats era mínim i escàs) i propedeutic: és quan un nivell del sistema educatiu és preparatori pel curs següent .
Ja en 1990, i gràcies a la LOGSE, l’educació ja no tenia un sentit propedèutic. Per tant, haig de dir que ja es tenia en compte a tots els alumnes ( no només els aprovats), per aquest motiu considero que és millor la LOGSE que la LGE.
Després de 22 anys amb la LOGSE (2002), sorgí una nova llei, que la qualitat de l’ensenyança era entesa com un producte. M’estic referint a la LOCE. Amb aquesta llei es torna un pas endarrere ja que torna a ser propedèutic.
I per últim tenim, la LOE. Aquesta, és per dir-ho d’alguna manera, filla o similar a la LOGSE. Per tant, tornem a tenir el problema de qualitat que no s’arriba a poder solucionar- se. Amb aquesta llei, va portar l’ introducció per primera de l’educació especial, és a dir que per primera vegada, s’ajuda als nens amb problemes. Penso que ja era hora de donar una oportunitat a tots per poder estudiar. Estudiar és un dret al que tota la globalització deuria de gaudir. Va portar a més, atenció a la diversitat (problema que crec que encara en les escoles no s’ha solucionat) i l’ampliació dels anys d’escola. Si les lleis anteriors parlàvem que l’edat obligatòria era fins als 14, amb la LOE s’amplia fins als 16 anys.
Ara us ensenyaré una foto, que m'agradat molt. Ja que il·lustra com el gos amb la r
Acabaré tal i com havia indicat a l’ inici d’aquesta entrada amb una notícia actual. Que afecta a l’educació, més concretament de l’escolaritat.
És un fet molt important, i que crida molt l’atenció. Ara us explicaré la notícia.
En tot el món, 35 milions de nenes no van a l’escola i moltes d’elles no saben escriure ni llegir. Leticia Silvela, de Entrecultura, defèn que la situació de crisi que afecta a molts països del món no és raó suficient per a no escolaritzar a les nenes.
El que si està clar, és que molts ministres consideren que en l’educació és necessària. Però, no tots invertirien molts diners per a solucionar aquest problema tan greu.
La meva opinió respecte aquest tema, és que els nens, no són els culpables de les decisions preses en un determinat país. Ja es sap que molts països, les nenes són obligades a ajudar a la mare i per tant no aprèn les competències bàsiques.
Ara us ensenyaré una foto, que m' agradat molt. Ja que il·lustra com les ovelles mengen (coneixement) . Es podria associar també amb els nens i nenes a l’escola. Els nens aprenen a dibuixar, a parlar perquè creuen en la seva capacitat per a fer-ho.
Aquesta segona setmana, ha estat molt profitosa i elaborada. Començaré explicant el contrast entre l'escola actual coneguda amb el nom de constructivista (segle XXI) i l'antiga com a industrialitzada (segle XIX).
Em centraré amb les diferències entre l’escola constructivista i l’escola industrialitzada.
Abans de començar amb les diferències faré una breu introducció del que és cada una i perquè aquest nom (esper que a mesura que aneu llegint os adoneu compte).
Doncs, començaré per la més antiga o industrialitzada. Aquest nom ve donat per el mètode d’ensenyança que és el tradicional. Industria= màquines és a dir, què fan les màquines? Fer el que li manes és més o menys el que succeeix.
Mentre que per l’altra banda tenim la constructivista, tal i com indica el seu nom ajuda a la creació dels coneixements.
Lafunció de les dos escoles, són molt diferents, tal i com vaig explicar la setmana passada, l’antiga és la reproducció de l’ informació (instruir) que ve donada pel mestre ja que és l’únic que té coneixements. L’actual, al adonar-se’n que l’alumne no és una tabula rassa. Sinó que és al contrari, és amb l’ajuda del mestre i de l’alumne que s’aconsegueix a l’objectiu de classe “perfecta”.La figura del mestre és molt important per a un nen, ja que és aquest (en l’actual) dóna recursos als alumnes perquè aquestos siguin capaços d’aprendre per a ells tot sols. Tal i com Chomsky diu: " Ensenyar no s'ha de comparar a omplir una botella d'aigua sinó més aviat a ajudar a créixer una flor a la seva manera. Al contrari que en l’actual, el mestre té una figura més autoritària, ja que exigeix més al alumnes ( fer de la forma que ell/a digui)”.
L’alumneés l’altre protagonista de la classe. Tal i com diu la frase següent“Cada persona és un món” i per tant tots som diferents, aprenent a passes més grans o més petits segons cadascú. Tot això ve perquè en l’escola industrialitzada, tractaven a tots per iguals, i per tant no deixaven imaginació per a que l’ infant desenvolupes la seva creativitat. A continuació os deix un l’enllaç de Santos Guerra.
L’escola constructivista és capaç de comprendre, analitzar l’aprenentatge. El coneixement serà etern, és a dir útil per a tota la vida, el que significa que el nen/a serà autònom no necessitarà instruccions, com si es tractés d’un manual. “L’alumne és el vertader protagonista del seu aprenentatge”. A més, ara l’ús de les TIC té una gran avantatge per als centres escolars. És una eina que permet aprendre, interactuar i construir el seu coneixement.
Parlant de les TIC es pot introduir els recursos que s’empren en cada una de les escoles.
Amb aquesta paraula em refereix als materials. Suposo que sabeu els que corresponen a l’escola industrialitzada: els mapes, les fitxes, els globus terraquis i el més important de tot els LLIBRES DE TEXT. La funció d’aquesta última és únicament “passiva” que l’alumne aprengui els continguts i fer un examen. Per això, podem dir que és el punt de partida i el l’arribada”. Utilitzar únicament aquest mètode, obliga a l’alumne a reproduir la informació donada, en canvi de elaborar-la ell (l’alumne) mateix. En l’actualitat s’intenta utilitzar uns altres recursos que es troben a l’abast de tots. Com pugui ser les TIC: “Tecnologia i metodologia” consisteix en que el mestre ajudi a l’alumne mentre s’utilitza les noves tecnologies. Uns altres utilització de diapositives, fer puzles o treballs. La funció és interactuar i complementar els materials amb els sentits.
La manera d’avaluació és diferent. Ja que tracta d’aconseguir tal i com afirma Santos Guerra a l'entrada del seu bloc d'aquesta setmana. http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/:
“No se evalúa para estar entretenidos evaluando sino para poder diagnosticar con rigor lo que se hace y lo que consigue. Y, a través de un diálogo, sosegado y enriquecedor, mejorar la práctica educativa.”.
Amb aquesta frase, he volgut resumir com era en l’escola industrialitzada, perquè el que no és vol aconseguir són màquines que obeeixin les ordres, sinó persones que siguin capaces de reflexionar per si mateixes. Per tant la funció en l’actualitat és aprendre, per això és necessari conèixer les deficiències i les diferents activitats que es poden dur a terme a l’aula.
Esper que amb la frase de Santos Guerra, i la meva hagueu entès la diferència.
A continuació, col·locaré una imatge que simbolitza voler anar més endavant, progressar intentant no veure les dificultats que suposa arribar al nostre objectiu.
En quant l’ entreteniment, les activitats. L’ industrialitzada segueix la Llei de les Tres Unitats: tots realitzem el mateix amb el mateix material. Això produeix que el nen a mesura que es faci gran no sigui autònom (capaç de fer les coses per si mateix)i per tant l’aprenentatge és restrictiu i limitat. Al contrari que en la de creació del coneixement, romp amb aquesta llei, i proposa al mestre creativitat, beneficiant així a l’alumne a ser autònom i creatiu.
Per últim la distribució és molt diferent, antigament, els grups estaven dividits per edats, i els grups eren grans, lo que no facilitava als alumnes amb dificultats d’aprenentatge. En canvi, la finalitat actual és fer grups més petits, heterogenis. I separats per diversos criteris i nivells no únicament per edats.
Per últim, parlaré sobre Va de mestres (ja vaig esmentar alguna coseta, us deixaré aquí l'enllaç: http://aliciaprimercurs.blogspot.com/2011/10/presentacio.html) . És el primer llibre, el qual tenim que fer un treball consisteix en respondre les següents qüestions: Quin tipus de mestre vols ser? Quins aspectes no podràs oblidar per ser un bon mestre? I quins reptes et planteges de tots els que l'educació del s. XXI ha d'aconseguir?. Una vegada, estigui corregit el pujaré. Gràcies per llegir la meva entrada.
La distribució de l’espai i del temps és resumeix a únic i repetitiu. Amb aquesta definició l’única que pot ser és l’antiga. I pel contrari l’actual seria flexibilització d’horaris, diversos espais. Avui en dia, tenim un greu problema que és el següent: quant més amunt ens troben a l’hora d’estudiar ( és a dir, infantil, primària,secundària batxillerat) més tradicional és. I per tant és un aspecte important que cal modificar. He llegit l'entrada del dia 15 d'octubre de Santos Guerra publicada en el seu bloc: El Adarve: http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/ ( per cert,és un dels blocs que he recomanat i què teniu al costat dret de la pàgina).
L'entrada d'aquesta setmana és titula "Diagnòstic inútil". Considero que té tota la raó, perquè els mètodes d'avaluació són els mateixos des de l'edat industrialitzada, que a l'actualitat. Però si han tants d'anys com és possible que continuem fent el mateix? Per contestar aquesta pregunta és necessari canviar la manera de donar les classes, és a dir d'instruir a formar persones. Realment a través de l'avaluació (exàmens, treballs) es veuen les mancances dels alumnes? Es possible que una mica si, però el que realment necessiten és saber en què hem fallat, donant-nos unes pautes, que ens ajudin a corregir. Els nens, van a l'escola per aprendre, i millorar. No nomes per a escriure i plasmar-ho en un examen, a on ningú ens digui res més. Això a la llarga els perjudica.
Amb això, vull concloure que tots ens equivoquem, i que per tant necessitem l'ajuda de persones capaces d'explicar-nos el motiu de l'error.
En la primera setmana de classe, hem estat parlant sobre un tema que és molt important en l'educació: la finalitat de l'educació anterior i l'actual. Tal i com veureu a continuació és molt diferent l'una de l'altra. Després vos mencionaré dos preguntes que tenen una resposta ben senzilla.
Començaré per explicar quina és la funció de l'educació anterior: bé, la seva funció és coneix amb el nom de "copiar-aprendre", que vull dir amb això?. Doncs, que l'escola anterior tractava d'ensenyar als alumnes els coneixements bàsics, aquest tipus de coneixement és coneix amb el nom d'INSTRUIR. Molt diferent del que succeeix en l'actualitat o que tindria que succeir i que és la següent: formar persones. Creure en la seva capacitat d'avanç, de millora, de curiositat, tot això donarà els seus fruits.
Ara veiem que l'educació en algunes escoles encara continua estant així, per aquest motiu vull escriure la següent frase: "Tenim escoles del segle XIX, mestres del segle XX i alumnes del segle XXI"-Francesc Imbernon. Aquesta frase dóna molt que parlar, ja que tots pensarem que les escoles estan reformades, però l’assumpte no anava cap a aquesta vessant, sinó que la meva intenció és explicar que el món educatiu necessita una reforma. Per aquest motiu ens tenim que parar a pensar, i ens adonarem que els mètodes que empren a l'escola del segle anterior són els mateixos que els actuals. Un exemple d'això ve relacionat amb una coneguda nena que es diu Mafalda. Mafalda, és una noia que critica l'escola antiga i els seus mecanismes. Ja que vol que el món escolar canvii cap al constructivisme no segueixi cap a l'industrialització.
I l'altra pregunta és la següent: "Podria un mestre del segle XIX treballar en una escola del segle XXI?". Aquesta pregunta té dos possibles respostes pel mètode d'ensenyament podríem afirmar aquesta pregunta, perquè tal i com he explicat anteriorment el mètode segueix sent el mateix: fitxes, exàmens, professor autoritat nen respon.. Per l'altra banda, podríem dir que no ja que les noves tecnologies tenen avui en dia un paper molt important en l'educació d'un nen. Gràcies a aquest avanç el nen està comunicat amb l'entorn que l'envolta i permet conèixer al mateix moment les noticies més rellevants. És important, com he dit, les TIC (tecnologia de l'informació i comunicació) com pugui ser l'Internet, els vídeos, etc.
Del punt de la informació, podem parlar d'un aspecte molt important i que són els Entorns Personals de l'Aprenentatge conegut en anglès amb el nom de PLE(Personal Learning Environment).Són mecanismes que ajuden a l'aprenentatge de l'alumne a través del món presencial o del món virtual.El PLE és l’entorn el qual nosaltres, com a persones ens desplacem. És a dir, que afecta a nivell virtual, com pugui ser accés a la informació per exemple: diccionaris, Youtube, els blocs, o els cercadors com Google. Eines de creació d’informació, són totes les ferramentes que s’utilitza per a fer documents com els coneguts: Word, Office o Excel. Després tenim, la relació amb els demés, (com interactuem) que es dividiria en tres branques. Primera branca: Eines de relació social, conegudes amb el nom de xarxes socials com Facebook o Tuenti. Aquesta primera és molt coneguda per a tots, ja que és una manera senzilla de comunicar-se des de qualsevol part del món. La segona són: eines per a compartir enllaços com el Youtube.
L'altre nivell és el presencial, no tenim que oblidar-lo. En aquesta vessant podem incluir-hi tots els materials i ajudes com pugui ser els companys, llegir llibres, escoltar la ràdio o veure la televisió. Totes aquestes són molt útils, perquè poden utilitzar-se al llarg de la nostra vida.
El PLE és una GRAN ajuda pel coneixement. Gràcies a aquest mecanisme podem afirmar que l'aprenentatge és continu, és a dir cada dia aprenen coses noves, tant sigui gracies a l'entorn com per les pròpies experiències. Parlant del PLE m’agradaria fer referència en l’entrada de: http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/ . El títol del bloc és De la Societat Digital a les Aules.
L'aprenentatge és continu, és a dir cada dia aprenen coses noves, tant sigui gracies a l'entorn com per les pròpies experiències. Amb la següent foto vull mostrar que moltes vegades cauràs, et faràs mal però amb la pràctica, quan saps coneixements esents la persona més feliç i afortunada del món.
No puc acabar aquesta entrada sense parlar de Santos Guerra: aquest home escriu setmanalment. Opina sobre aspectes que envolten l’educació actual i que per tant hauria que eliminar de l’anterior.
En aquest cas, parlaré de l’entrada del dia 17 de setembre titulat “Doña Esperanza”. En la que es fa una reflexió sobre l’educació actual. En la que la seva finalitat és que tots els noms, siguin recordats en el futur pera la realització d’una bona tasca en el present.
Benvingut/da al meu bloc. En primer lloc em presentaré: em dic Alícia Costa i aquest any he començat la carrera d' Educació Infantil.
Primer de tot, vaig a explicar que la finalitat del bloc: és explicar els coneixements que he aprés durant una setmana en l'assignatura de Bases Didàctiques; és a dir que cada setmana tindreu una nova entrada en la que és pretén il·lustrar mitjançant imatges, vídeos els conceptes que vull donar-vos a entendre.
En aquesta assignatura (Bases didàctiques i Disseny Curricular), hem de llegir dos llibres:Va de mestresdels autors Jaume Cela Ollé i Juli Palou Sangrà, dins d'unes setmanes us penjaré un treball que tracta sobre quin tipus de mestre vols ser. L'altre llibre que us volia mencionar es 11 ideas claves: cómo aprender y enseñar competencias dels autors Antoni Zabala i Laia Arnau.
Esper que us agradi el meu bloc, i fins la pròxima actualització.
Salutacions, Alícia
